dimarts, 20 de desembre de 2011

Qui ha de governar?

Article publicat al diari El Periódico el dia 13 de desembre
Isidre Obregon i Josep M. Vilalta
Fundadors i vocals de l’Associació Catalana de Gestió Pública

Qui ha de governar els afers públics? Amb quines capacitats i habilitats? Amb quina legitimitat política i/o tècnica? Es tracta d’un vell debat que reapareix amb força les darreres setmanes.

Els partits polítics, cada vegada més professionalitzats, filtren i normalitzen l’acció dels afers públics. Els governs defineixen també l’agenda política i adquireixen compromisos que han de ser gestionats, en primer lloc, per persones que ocupen posicions polítiques i directives emparant-se en la simple, però rotunda, legitimitat democràtica. Conforme a aquesta legitimitat, hi ha qui proposa que l’avaluació dels resultats de l’acció pública d’aquestes persones i equips s’avaluï cada quatre anys (o els que corresponguin) a les urnes, sense que l’exigència de responsabilitats vagi gaire més enllà.

L’exemple del processament del primer ministre d’Islàndia per la crisi del país qüestiona aquest principi i introdueix una lògica de responsabilització per l’exercici del càrrec entès des del punt de vista de creació de valor (públic) i de l’aplicació d’un programa de govern i el desplegament de les consegüents polítiques públiques sectorials. Des d’aquesta perspectiva, els governants són aquells en qui la ciutadania confia capacitats, instruments i recursos per poder gestionar les polítiques públiques i aconseguir increments de valor. La qüestió és si als polítics -en el nostre context- els són exigibles, a més de responsabilitats polítiques, responsabilitats per la gestió.

En uns temps de primacia de l’economia, aquesta no és una qüestió banal. En alguns països (Itàlia, Grècia, fins i tot a casa nostra) es parla de la necessitat de “governs tècnics”. Quan s’afirma això, estem menystenint un sistema de govern basat en opcions ideològiques transformadores? Hem arribat a la situació en què la ciència és capaç de proporcionar la solució adequada per a cada problema? Són aquestes solucions neutres i imparcials?

En general, la classe política és reticent a aquesta percepció tècnica del poder i per això qüestiona els governs de tecnòcrates. Alhora la ciutadania, alarmada per situacions recents i per episodis de corrupció clamorosos, pot considerar arriscat confiar els recursos públics a altres conciutadans sense excessives referències i, acte seguit, expressar preferències sobre la qualificació tècnica o l’experiència professional dels polítics. El tema no és baladí: un estudi recent de Besley, Montalvo i Reynal-Querol conclou que el nivell educatiu dels líders influeix positivament en els resultats de les polítiques i particularment en el creixement econòmic.

La inclinació tecnocràtica sol afavorir posicionaments coneguts, ortodoxos i poc agosarats. Però la realitat, sempre tossuda, ens demostra cada dia amb més claredat que vivim en un món complex en què les velles solucions no serveixen per als nous problemes. En aquesta línia, la desafecció creixent entre la ciutadania és un senyal clar del distanciament entre les velles formes de fer política i les perspectives i els reptes de tot ordre que s’anticipen, també en el terreny d’una major participació ciutadana.

Per tot plegat, al nostre entendre s’entreveuen quatre prioritats cabdals en l’entramat político-públic català i de l’Estat:

1) Avaluar sistemàticament les accions públiques i generar coneixement valoratiu sobre la idoneïtat de polítiques i programes, i prendre decisions basades en aquesta experiència acumulada però sense renunciar a explorar formes innovadores de resoldre problemes assumint riscos de manera controlada;

2) Clarificar els rols entre polítics, directius i empleats públics. L’articulació del sistema democràtic i del sistema de govern, i la complexitat creixent dels afers públics, expliquen la diferent naturalesa en l’origen de la legitimitat d’uns i altres. Els polítics, sorgits d’un procés basat en la legitimitat democràtica que els faculta per interpretar i procurar l’interès general. Els empleats públics basen la seva participació en els afers públics en l’expertesa i el mèrit. La interlocució entre una i altra lògica suscita la incorporació dels directius públics professionals com a perfil ineludible, basat en la seva competència i capacitat. L’Associació Catalana de Gestió Pública ha analitzat amb profunditat aquest darrer perfil per tal de promoure la seva consolidació al si del panorama institucional públic català;

3) Establir un sistema de responsabilització de cadascun dels perfils (polítics, directius públics i empleats públics) atenent a les seves respectives capacitats i poders;

4) Dignificar socialment la gestió dels afers públics i apostar col·lectivament per la professionalització creixent de les persones, els equips i els organismes públics, sigui quina sigui la seva posició i el seu rol;

De tot plegat en depèn, en bona mesura, la realització dels principis de bon govern i el desenvolupament de polítiques públiques més sensibles a les demandes de la societat i més efectives en un moment de canvi i complexitat com el que ens toca viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada